En Mia i la ELA | lavidaambela

En Josep Maria Puig Ovejero, més conegut com a Mia Puig, actualment té 56 anys. És joier i gemmòleg a més a més de director i actor de teatre i cinema. Viu a Argentona amb la seva dona, Esther Campanario Pujol, i les seves dues filles, la Mar i la Joana.

Fa tres anys li van diagnosticar Esclerosis Lateral Amiotròfica (ELA), fet que va fer donar un gir a la seva vida.

També va decidir integrar-se en el món de les xarxes socials com ara el Facebook o Instagram, per tal de desfogar-se escrivint textos i penjant imatges sobre les seves vivències del dia a dia, des d’un punt de vista humorístic i d’aquesta manera tenir informades a les seves amistats.

Ell, personalment, en rebre aquella notícia va pensar que només tenia dues opcions; o tirar-se a la via del tren i enfonsar-se, o afrontar-ho i intentar sobreviure amb el que s’ anés trobant. En aquest cas, va decidir decantar-se per la segona opció i afrontar-ho amb el màxim optimisme i humor possible. És per aquest motiu que a casa van decidir posar una nova norma que deia: ‘RIU, QUE PER PLORAR JA HI SEREM A TEMPS’.

La primera reacció que va tenir va ser desfer-se de les amistats amb les quals no hi volia tenir relació i seguir el seu camí amb la gent que realment li importava.

Quant a l’ELA, té una evolució ràpida i constant. No és una malaltia contra la que s’hi pugui lluitar per vèncer-la, sinó que s’ha d’acceptar i adaptar-se per poder sobreviure el dia a dia de la millor manera possible.

A l’hora d’adaptar la casa van veure que era necessari però no imprescindible. Al saber que la malaltia normalment durava entre 3 i 5 anys, van pensar que tot i que podia durar més, no valia la pena gastar tants diners en adaptar tota la casa per tan poc temps.

Amb la feina, no van haver-hi gaires canvis ja que poc abans de que li diagnostiquessin la malaltia ja havia començat a fer joies a través de l’ordinador. És per això que no li va suposar un gran problema adaptar-se al veure’s incapaç de fer les joies manualment.

Actualment, en Mia, només mou el cap i un parell de dits, que per el temps que porta amb la malaltia els metges diuen que esta avançant relativament a poc a poc. A més a més hem de tenir en compte que els sentiments i el cap no es troben afectats, cosa que fa que encara pugui parlar amb normalitat i menjar. Així podrà seguir fins que la malaltia li comenci a afectar no només a l’exterior sinó a l’interior. Quan aquest fet passi, es veurà afectada la seva parla, respiració i la capacitat per empassar els aliments, fet que farà que hagi d’utilitzar un respirador i certs tubs per ingerir el menjar.